Enterrament de Paco Candel

Ahir vaig anar amb el meu pare a l'enterrament d'en Paco Candel. Eren de la mateixa edat, i a casa, els meus pares sempre van llegir els seus llibres. La cerimònia va estar molt bé, a la seva mida justa. Primer, una cerimònia catòlica. Després, amics d'en Candel de diferents àmbits van dedicar-li petits parlaments evocant les seves vivències compartides. Tots ressaltaven el fet que mai no havia volgut anar-se'n del barri ni s'havia allunyat de la seva gent.
A l'enterrament, gent diversa. Familiars (suposo, perquè estaven asseguts al primer banc, amb la vídua), polítics (també asseguts al primer banc, adquirint un protagonisme que no els corresponia per res), molta gent senzilla del barri, i una barreja de persones del món de la cultura de Barcelona i altres simplement admiradors de la gran tasca de conciliació i d'aproximació que va fer Candel entre les comunitats d'emigrants i els que ja hi érem abans...Tant de bo ara tinguéssim alguna figura així! Petites anècdotes dels polítics: alguns es van asseure camuflats entre el públic, discretament, com un assistent més. L'Ernest Benach va arribar tard (quina falta de respecte!) i a sobre va travessar tota l'església per anar a seure a la primera fila, on li van haver de fer lloc. Per què no es quedava dret a darrere, com fa la gent quan arriba tard? El senyor Jordi Pujol es va quedar a "recollir les cendres", com diu el meu pare, xerrant pels descosits amb en Basses i altra gent a fora el carrer, amb una naturalitat i una facilitat de comunicació envejables.

En fi, tornant a en Candel, exemple de senzillesa i de sentit comú, repeteixo: tant de bo ara trobéssim algú que es fes escoltar pels emigrants i que fes de pont entre les dues comunitats, per facilitar la integració d'uns i la comprensió dels altres.