Les cançons espirituals negres

Abans, quan jo era petita, del Gospel en dèiem cançons espirituals negres, que no sé si és ben bé el mateix, però si no ho és, s'hi assembla molt. Les pel·lícules americanes ens han ensenyat escenes magnífiques de cors d'africans cantant a missa i entusiasmant-se, i, és clar, entusiasmant els oients.
Ahir vam veure una cosa una mica diferent, un tipus de cant que s'allunya del clàssic Happy day, i que combina la dansa i el cant africans amb la cançó espiritual, una barreja preciosa, cantada amb sentiment i alegria, una autèntica meravella. Des del dia que vaig anar a escoltar el Dalai Lama que no sentia tanta pau i alegria interna. Fins i tot el nus de la gola quasi se'm va desfer del tot. Si teniu ocasió d'anar-hi, no us perdeu aquest Soweto Gospel Choir, en la seva senzillesa hi trobareu tota la grandesa del cant.

La meva amiga com un vaixell blanc

Ahir, després de molts anys, mentre anàvem en el cotxe cap al dinar de Nadal, vaig tornar a sentir en Ramon Muntaner amb "aquella verge vinclada als meus braços". Quina cançó tan bonica! Recordo que era una de les meves preferides, una cançó tota tendresa, que recollia a cada paraula el que sentíem en J. i jo "quan érem feliços i indocumentats"... Amb en J. vaig descobrir l'amor, i el sexe, i el que és molt millor, el sexe amb amor i l'amor amb sexe, en una comunió i una unió que ja no he pogut tornar a sentir mai més.
Ja fa quasi 18 anys que no estem junts (tota una altra vida!) i cadascú ha fet el seu camí. Però fa poc hem tingut un tímid retrobament, perquè resulta que, després de conviure des de petit amb la diabetis, ara li ha aparegut una leucèmia, sense que hi hagi cap relació entre una malaltia i l'altra, i el mes de gener li faran el transplantament de medul·la.
Aquí va, doncs, un petit record en forma de cançó (llegiu-lo cantant, si us plau; intentaré incorporar-hi la cançó d'en Ramon Muntaner quan sàpiga com es fa). Ah, i una altra sorpresa, resulta que el poema és de Salvat-Papasseit, però d'això no me'n vaig assabentar fins ahir.

La meva amiga com un vaixell blanc
(Joan Salvat-Papasseit)

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.

Dissabte vam cantar amb l'Escolania

Dissabte vam anar al Liceu a sentir l'Escolania de Montserrat. Va estar molt bé. La primera part, de Britten, una miqueta llarga, segurament a causa del fet que la nit anterior jo no havia dormit ni tres hores.

Després, es va incorporar l'orquestra de l'Acadèmia del Liceu, i l'Escolania va cantar cançons tradicionals catalanes de Nadal, i va ser realment preciós. Al final, vam cantar tots plegats Santa Nit, que, com que ho havíem assajat a la mitja part, va quedar molt bé i molt afinat, i tots cap a casa ben contents. Seria bonic que hi hagués més iniciatives per ensenyar als infants a estimar la música i a cantar. Se'm va eixamplar el cor, com sempre que canto i sento cantar, i se'm va començar a desfer una mica el nus de la gola.

Schubert, Schönberg i ara Händel

Aquesta tardor hem estat de sort a l'Auditori de Girona, perquè el programa musical ens ha ofert algunes joies, com La truita de Schubert, interpretada per l'Orquestra de Cadaqués, que és una meravella. Aquest diumenge vam poder sentir el Messies, de Händel, amb una interpretació justeta, però molt digna. Sens dubte, el millor va ser el cor. L'orquestra (Orquesta Barroca de Sevilla) estava tan tensa que no es va deixar anar gairebé fins al final, i llavors, com que ja havien salvat el concert, van tocar amb seguretat i sentiment i van millorar moltíssim. Al final, una propina de l'Al·leluia, amb els solistes incorporats al cor, que, és clar, va fer que tothom se n'anés a casa d'allò més feliç (nosaltres incloses). Hauria estat bonic que la gent s'hagués posat dreta mentre tocaven aquest bis de l'Al·leluia. Bé, simplement dir una vegada més que tot el Messies és una obra magnífica, d'aquelles que et fa sentir en pau amb el món i amb tu mateixa ... quina meravella!

I bé, oh sorpresa, ara resulta que Ibercamera ens porta aquest hivern a Girona orquestres europees de primera línia, començant per la Toscanini amb en Lorin Maazel, que a més interpretarà la Cinquena de Beethoven. Es pot demanar res millor?
Dins d'aquest panorama, a mi la música de Schoenberg em va fer el mateix efecte que si els músics sortissin a l'escenari i comencessin a emetre sons sense ordre ni concert, ni per descomptat la més mínima harmonia entre ells. La senyora alemanya recitant el Pierrot Lunaire en alemany (sort que no hi enteníem res, perquè el text és bastant tètric) hi va acabar de posar el toc d'inversemblança. Pel que fa a la música, potser sóc antiquada, però em quedo definitivament amb els clàssics.

Fa dies que tinc un nus a la gola

Des de fa dies, tinc un nus a la gola. No me’l puc desfer de cap manera. És com un plor tancat fortament, empresonat al mig del coll, que no puja ni baixa, i és dolorós, molt dolorós. Com més estreny el nus, més llàgrimes em surten del ulls, com si hi hagués un mecanisme que els unís. Intento riure, i no puc. No puc quasi ni parlar, molt menys pensar ni concentrar-me.

Hojas del árbol caídas
juguetes del viento son:
las ilusiones perdidas
son hojas ¡ay! desprendidas
del árbol del corazón.

¡El corazón sin amor!
Triste páramo cubierto
con la lava del dolor,
oscuro inmenso desierto
donde no nace una flor.

Sempre hi ha una poesia, una cançó, que reflecteix exactament el que un voldria expressar. Avui parlaven a la ràdio de si és veritat això que “tots els extrems són dolents”. En Pau Riba deia, i hi estic d’acord, que aquesta afirmació és molt conservadora. Si entrem al terreny individual, jo no tinc cap dubte que val la pena anar al màxim, i si parlem d’estimar, aquí sí que hem d’arriscar i donar-ho tot i apassionar-nos amb cada petita cosa ... És clar que després ve la immensa buidor de la solitud, de veure que tot se n’ha anat, que l’amor que tu et creies que era etern ara és un foc que s'apaga. Llavors, el nus de la gola se’m fa més i més gros i sembla que em vulgui ofegar.

Emerge tu recuerdo de la noche en que estoy ...

LA CANCIÓN DESESPERADA

Emerge tu recuerdo de la noche en que estoy.
El río anuda al mar su lamento obstinado.

Abandonado como los muelles en el alba.
Es la hora de partir, oh abandonado!.

Sobre mi corazón llueven frías corolas.
Oh sentina de escombros, feroz cueva de náufragos!

En ti se acumularon las guerras y los vuelos.
De ti alzaron las alas los pájaros del canto.

Todo te lo tragaste, como la lejanía.
Como el mar, como el tiempo. Todo en ti fue naufragio!

En la infancia de niebla mi alma alada y herida.
Descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!

Era la alegre hora del asalto y el beso.
La hora del estupor que ardía como un faro.

Ansiedad de piloto, furia de buzo ciego,
turbia embriaguez de amor, todo en ti fue naufragio!

Te ceñiste al dolor, te agarraste al deseo.
Te tumbó la tristeza, todo en ti fue naufragio!

Hice retroceder la muralla de sombra,
anduve más allá del deseo y del acto.

Oh carne, carne mía, mujer que amé y perdí,
a ti esta hora húmeda, evoco y hago canto.

Como un vaso albergaste la infinita ternura,
y el infinito olvido te trizó como a un vaso.

Era la negra, negra soledad de las islas,
y allí, mujer de amor, me acogieron tus brazos.

Era la sed y el hambre, y tú fuiste la fruta.
Era el duelo y las ruinas, y tú fuiste el milagro.

Ah mujer, no sé como pudiste contenerme
en la tierra de tu alma, y en la cruz de tus brazos!

Mi deseo de ti fue el más terrible y corto,
el más revuelto y ebrio, el más tirante y ávido.
Cementerio de besos, aún hay fuego en tus tumbas,
aún los racimos arden picoteados de pájaros.

Oh la boca mordida, oh los besados miembros,
oh los hambrientos dientes, oh los cuerpos trenzados.

Oh la cópula loca de esperanza y esfuerzo
en que nos anudamos y nos desesperamos.

Y la ternura, leve como el agua y la harina.
Y la palabra apenas comenzada en los labios.

Ése fue mi destino y en él viajó mi anhelo,
y en él cayó mi anhelo, todo en ti fue naufragio!

Oh, sentina de escombros, en ti todo caía,
qué dolor no exprimiste, qué olas no te ahogaron!

De tumbo en tumbo aún llameaste y cantaste.
De pie como un marino en la proa de un barco.

Aún floreciste en cantos, aún rompiste en corrientes.
Oh sentina de escombros, pozo abierto y amago.

Pálido buzo ciego, desventurado hondero,
descubridor perdido, todo en ti fue naufragio!

Es la hora de partir, la dura y fría hora
que la noche sujeta a todo horario.

El cinturón ruidoso del mar ciñe la costa.
Surgen frías estrellas, emigran negros pájaros.

Abandonado como los muelles en el alba.
Sólo la sombra trémula se retuerce en mis manos.

Ah más allá de todo. Ah más allá de todo.

Es la hora de partir. Oh abandonado!.

... i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Ells també tenen les seves joguines per Reis

Ahir vaig anar a Barcelona i em vaig passejar un moment pel Passeig de Gràcia. Quina buidor i quina tristor ... Què passa quan s'acosta Nadal, per què la gent compra d'aquesta manera? Llegeixo al diari que cada català es gasta per Nadal uns 700 euros, entre menjar, roba, regals, lleure ... No cada família, no: cada habitant.

Pobre Salvat-Papasseit, si veiés aquesta bogeria consumista!

NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.