La meva amiga com un vaixell blanc

Ahir, després de molts anys, mentre anàvem en el cotxe cap al dinar de Nadal, vaig tornar a sentir en Ramon Muntaner amb "aquella verge vinclada als meus braços". Quina cançó tan bonica! Recordo que era una de les meves preferides, una cançó tota tendresa, que recollia a cada paraula el que sentíem en J. i jo "quan érem feliços i indocumentats"... Amb en J. vaig descobrir l'amor, i el sexe, i el que és molt millor, el sexe amb amor i l'amor amb sexe, en una comunió i una unió que ja no he pogut tornar a sentir mai més.
Ja fa quasi 18 anys que no estem junts (tota una altra vida!) i cadascú ha fet el seu camí. Però fa poc hem tingut un tímid retrobament, perquè resulta que, després de conviure des de petit amb la diabetis, ara li ha aparegut una leucèmia, sense que hi hagi cap relació entre una malaltia i l'altra, i el mes de gener li faran el transplantament de medul·la.
Aquí va, doncs, un petit record en forma de cançó (llegiu-lo cantant, si us plau; intentaré incorporar-hi la cançó d'en Ramon Muntaner quan sàpiga com es fa). Ah, i una altra sorpresa, resulta que el poema és de Salvat-Papasseit, però d'això no me'n vaig assabentar fins ahir.

La meva amiga com un vaixell blanc
(Joan Salvat-Papasseit)

Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit
-Oh, amat, no temis! - em deia
ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

-¿Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
-Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
-No et deixaré
et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
-ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor.