Fa dies que tinc un nus a la gola

Des de fa dies, tinc un nus a la gola. No me’l puc desfer de cap manera. És com un plor tancat fortament, empresonat al mig del coll, que no puja ni baixa, i és dolorós, molt dolorós. Com més estreny el nus, més llàgrimes em surten del ulls, com si hi hagués un mecanisme que els unís. Intento riure, i no puc. No puc quasi ni parlar, molt menys pensar ni concentrar-me.

Hojas del árbol caídas
juguetes del viento son:
las ilusiones perdidas
son hojas ¡ay! desprendidas
del árbol del corazón.

¡El corazón sin amor!
Triste páramo cubierto
con la lava del dolor,
oscuro inmenso desierto
donde no nace una flor.

Sempre hi ha una poesia, una cançó, que reflecteix exactament el que un voldria expressar. Avui parlaven a la ràdio de si és veritat això que “tots els extrems són dolents”. En Pau Riba deia, i hi estic d’acord, que aquesta afirmació és molt conservadora. Si entrem al terreny individual, jo no tinc cap dubte que val la pena anar al màxim, i si parlem d’estimar, aquí sí que hem d’arriscar i donar-ho tot i apassionar-nos amb cada petita cosa ... És clar que després ve la immensa buidor de la solitud, de veure que tot se n’ha anat, que l’amor que tu et creies que era etern ara és un foc que s'apaga. Llavors, el nus de la gola se’m fa més i més gros i sembla que em vulgui ofegar.